Diem paraules. A tu, JMa

Diem paraules

per posar cos comunicatiu

entre humans de poca fe.

Altrament el silenci

és qui defineix el real.

Humans que callats

no sabem veure el que és,

més enllà de l’ull que ho mira.

Silenciats escoltem i sentim

la no paraula i el misteri.

Però per la paraula,

quan sap evocar el silenci,

fem el punt a la comprensió

i l’enllaç a la consciència.

Paradoxa infinita

que tu, Josep Ma,

teixies i teixies,

patint-la i gaudint-la alhora.

Teixit subtil i real

que ben segur et permet el repòs

i el silenci, ara que tot és ànima.

És més que una pàtina.
És un aire.
És un alè
que es posa sobre la Terra 
sense mai agafar cos.
És llum.
És amor.
I ens evoca allò de viu que hi ha en nosaltres.
És realitat.
No cal racionalitzar res. 
Som en el mateix ser,
fora de visions imaginàries.
Tot és present,
més enllà i més aquí de les formes,
si no ens quedem atrapats en fractals il·lusoris.
Vivim una única realitat
que no copsem sencera.
Però hi és.
Hi ets, germà:
plenament tot.

Comiat al meu germà Josep Ma

Hola Josep Ma, Mimia, com et dèiem de petit, el petit dels germans i el mimat, com  ha de ser! Encara recordo les teves interminables sessions de no menjar, davant de la insistència pacient del pare i jo, que era de bon menjar, astorat davant de vosaltres dos, endevinant ja en tu aquesta vis mística que et feia no donar cap importància al menjar físic i que si haguessis pogut alimentar-te del manà metafísic del cel, directament, ben segut que t’hi hauries adherit.  I com a germà més gran, però no tant, és a dir l’anterior a tu en la família nombrosa que érem, va haver-hi un moment en el que vàrem jugar molt, molt, plegats, abans de que la meva entrada explosiva en l’adolescència em fes mirar cap a altres horitzons i, d’alguna manera, m’allunyés de tu. I és veritat que durant uns quants anys no ens vàrem veure gaire, tu estudiant i fent de Casanova i jo entretingut en atendre els fills que anaven arribant. Aquest fills que estaven tant contents quan els venies a veure i se’t rebolcaven pel damunt, juganers. El tiet. El que baixava d’indrets boscosos i de les seves incursions en la solitud volguda i decididament elegida. Ja més tard, en la potència verbal i imaginària de la joventut i la primera maduresa, les nostres disgregacions filosòfiques i metafísiques a la vora del foc a La Telleda. Mai les oblidaré, JMa. Explorant conjuntament els mons que molta gent en diu abstractes, però que tu i jo sabem que son els més reals, els no palpables però que ens constitueixen. Bé es veritat que en aquesta visió teníem les nostres diferències de perspectiva. Però no cal fer-ne cabal. Això mai va impedir que ens sentíssim molt units en la nostra intempèrie, tu vivint-la a pèl, en la teva decidida i ferma solitud, i jo acompanyat d’una família que estimo i que tu també estimaves profundament. Padrí conseqüent, actiu i amorós de la meva filla Nina. Mai t’ho agrairé prou. Teníem doncs les nostres diferències en la definició exacte del matís i de l’origen i la naturalesa de les coses però com que l’amor, en una definició que jo vaig fer quan era molt jove, és la més real de la comunicació entre ànimes bones, aquí ens trobàvem, en l’ànima i en la bondat. Aquesta ànima pura, etèria, incorporal, que tan t’ha fet patir en vida però que ben segur ara t’acompanya i acull en la següent etapa del teu viatge. Ara aquesta ànima s’ha fet cos, allà on siguis i ja no cal girar el cap i tancar obstinadament la boca per evitar que el pare t’alimenti amb el menjar d’aquest món. Ara, ben segur, aquest manà metafísic alimenta tot el teu sentir i la teva realitat i jo estic content de que ja no pateixis més per la humana condició. De molts i de mi, per descomptat, seguiràs rebent tot l’amor de la Terra i quan a mi em toqui lliurar-me a la incorporeïtat, gaudirem junts de l’autèntica llibertat de l’ànima.

Inhumana resolució

N'he escrit moltes de lletres

carregades de molta fe.

En algun lloc del meu imaginari

les coses han estat reals fins avui,

si més no sostingudes pel relat

d'una realitat versemblant,

sempre cercant l'ordre i el sentit

des d'una ontogènia primitiva, 

sostenint lògiques i analogies

contrastades en l'amor i la veritat:

serà que tot plegat no té res a veure

amb allò que esdevé real i concret?

Així doncs, respiro a fons,

revenint a l'ontogènia sensitiva

d'indrets profunds i sòlids,

centrat en mi mateix.

Però potser qualsevol postura

pot resultar una falsedat

per més amor, veritat i analogia que contingui.

Probablement la resolució humana

sigui la més inhumana de les resolucions.

Homenatge al meu germà Joan

Joan , avui que fa 21 anys de la teva mort, vull fer-te un públic homenatge publicant el poema que et vaig escriure pocs dies després del teu inesperat i definitiu comiat.

Silenci,

desdoblat, greu,

que per dins envaeix

el sentit incert

dels homes aquí a baix.

Ignorants, perplexes

fràgils, impotents,

reduïts a la quimera,

a la inconsciència,

enclaustrats, inoperants,

ben intencionats, això si,

però realment, res.

Qualsevol dia deixem de ser

I ningú té cap resposta:

una buidor immensa,

intuïcions molt pobres,

tant lluny del cos de les coses,

tant filles de l’absurd.

Distrets, abstrets,

contrets,

trets, a la fi,

fora del dins,

i per tant, desolació,

sentir que el camí ens fa

i que res se’ns consulta,

espurnes ínfimes que som.

Arribant els últims.

Sempre arribant tard

sense saber mai si arribes,

sense saber, ni tant sols,

si mai has d’arribar,

i si saps, poc, pitjor encara,

la burla és més greu

i el dolor més intens.

T’estimo, Joan

com estimo el sentit de les coses.

I tu ara ets sentit,

ja no accident, ja no persona,

i et suposo en allò que desconec

però que crida a la meva ànima,

aquest crit immens de l’innombrable,

aquest temor tan gran al desconegut.

I et suposo despert allà on siguis,

conscient i lúcid com en vida,

i no puc suposar res més

puix ens separa un abisme infranquejable.

Així doncs resto aquí

gaudint dels plaers de la terra,

que tu estimaves tant,

suposant-te tant en la immatèria,

la cara del ser que ens defuig.

I al límit només el plor,

la pluja fina de les llàgrimes

i la música que per dintre ressona,

ens apropa tímidament a tu.

Joan, no entenem res,

tant sols patim la inoperància,

i se’ns rebolca dolor i amor a l’endins.

març de 1998

sabadell

  

Rialla de llum i d'amor

Petit Lluc, mai hauria suposat que escriuria aquestes paraules per a tu en aquest estat i en aquesta circumstància. Deixa’m que et parli directe doncs sé que m’entens. Ets llum i des del teu estat d’ànima completa que ha finit el seu camí ens pots ensenyar molt d’aquest món metafísic que tant oblidat tenim aquí, en el tràfec de les coses fungibles.

Petit Lluc, la teva efímera existència i la teva plena i excelsa rialla copsa a la nostra ànima com un glop de llum i de transparència i aquesta llum, aquest amor en la teva rialla angelical ha d’ajudar a esvair el dolor que com a éssers existencials tenim, el dolor dels sentits, inexorable, doncs creem vincles afectius molt forts entre els humans, sobretot entre els que som de la mateixa sang i del mateix llinatge.

Petit Lluc, hi ha molt de dolor però també molt d’amor en les nostres llàgrimes i hem d’aprendre d’aquest amor que fa que totes les diferències s’esvaeixin i ens retrobem tots en la semblança de l’ànima humana. I tu has fet, amb aquesta partida fugissera, que aflorés en nosaltres amor i llum també, tant necessària avui.

Petit Lluc, el teu estat i la teva presència ha de ser un referent d’amor per a tots nosaltres i una possibilitat real d’aprenentatge sobre allò que som tots, fungibles, espais entre dos mons que coexisteixen, encara que estiguem distrets en les vanes coses del dia a dia.

Petit Lluc, ets amor, ets llum i ets rialla eterna. T’estimem profundament des del fons de la nostra ànima i del nostre cor.