A propòsit de la felicitat i la Política, segons Aristòtil

Com a eix bàsic de l’explicació del comportament de la naturalesa i per a tant de l’ésser humà, Aristòtil afirma que totes les coses tenen una finalitat: la consecució del Bé. En el seu grau màxim aquest pot arribar a ser el Bé Suprem. A aquest Bé Suprem, la única i millor manera d’arribar-hi és a través de la Política, ja que aquesta és la més alta de les ciències, la que determina de quina manera s’articulen totes les altres en benefici de la ciutadania i les articula en funció de l’acompliment d’aquest bé.

Aristòtil raona que no totes les coses bones o amb finalitats suposadament bones poden tenir la mateixa consideració. Que s’ha de tenir i treballar un grau de coneixement previ. El bé no sorgeix d’un ímpetu de la sensibilitat.

I quin és el bé al que tendeixen totes les coses? A la felicitat, que no és el simple benestar sensitiu i material en el que avui dia hem rebaixat i falsejat aquest estat. La felicitat, segons Aristòtil, està vinculada a un sentit d’absolut, del que es comprèn per ell mateix. A ella si arriba per un treball personal i un cert grau de coneixement intern de les coses.

Però, cap a on es dirigeix la felicitat o en què es recolza? La felicitat es pot alimentar de tres condicions: el plaer, l’honor o la contemplació. Per a Aristòtil la felicitat basada i alimentada pel plaer és purament material i no és autèntica ni generalitzable per a tothom. Parla inclús de la felicitat basada en la recerca de la riquesa com a una cosa molt menor. Això avui dia ens pot semblar realment paradoxal. De fet, actualment el concepte de felicitat ha passat a escriure’s en lletra molt minúscula.  La felicitat que té en compte l’honor i la virtut, entesa com a treball del bé comú, és lloable i valuosa per a tothom i d’això se’n ha d’ocupar la Política. Finalment, la felicitat que s’alimenta de la contemplació és ja fruit del treball de l’ànima en ella mateixa, el grau més alt i estable de la felicitat.

Tornant al concepte del bé, Aristòtil no vol entrar en discussions metafísiques d’allò que és per ell mateix sinó que li interessa més quan  la cosa en sí està en relació a quelcom, a la seva aplicació i a la seva acció. Però Aristòtil, tot i el seu pragmatisme, té la mirada molt ample. Afirma que totes les coses tendeixen a una finalitat última que és la que essencialment busquen: la felicitat.  Però no una felicitat accessòria sinó essencial. I el bé que està contingut en aquesta felicitat és autosuficient sempre hi quan no es vulgui gaudir en solitud sinó compartit en família i societat. És per aquest motiu que Aristòtil afirma que l’ésser humà és un ésser polític per naturalesa. La política és la més alta aspiració de l’acció humana ja que comporta la gestió de la felicitat i el bé comú i la felicitat és la finalitat de l’acció, el Bé Suprem.

De la nuesa, l’amabilitat i el contracte social

Ens passa que som éssers socials i que, per tant, hem de trobar maneres de conviure que permetin la subsistència de l’espècie. Les hem trobat, d’alguna manera, amb conflictes i entrebancs, però hem estat capaços, a dia d’avui, d’establir un contracte social mínimament estable com per a no llançar-nos uns damunt dels altres per a cada entesa necessària. Hem arribat a uns mínims civilitzats, i no arreu encara, per perícia i habilitat nostra o potser perquè, en el nostre programa, ja estava previst arribar al punt que hem arribat, a pesar nostre.... Val a dir que més aviat la història fa als humans que no pas els humans fem la història. Sempre anem a remolc, tard i malament, creient-nos els generadors dels canvis succeïts fins ara. No serà que el contracte social ja està preestablert en el nostre programa de vida i el que anem fent és simplement executant la melodia?

Si hom fa l’esforç de contemplar de forma més global el desenvolupament de la realitat en totes les esferes i àmbits d’acció, no només humanes, aquesta perspectiva esdevé evident. Som éssers socials doncs, establerts en un punt del contracte i de la història, que hem assolit els mínims necessaris com per a prendre consciència de la nostra naturalesa real. Per primer cop a la història es donen els elements per a situar-nos en un present real i no seguir anant a remolc, a condició, és clar, que no seguim creient en la fal·làcia de que nosaltres, els humans, som els que creem la Realitat, amb majúscules. Es ben cert que creem realitats, amb minúscula, però aquestes son fungibles, inestables i fugisseres. La Realitat segueix impertèrrita el seu esdevenir.  Sempre hem estat vinculats a ella, sinó no existiríem ni la vida ens tindria en el seu si. Però avui, a condició de despullar-se i de no seguir perdent ànima, podem sincronitzar-nos amb la Realitat, la que és present i no és ni fugissera ni fungible.

Estic convençut de que tot el camí fet fins ara pren sentit si som capaços de fer aquest gir. D’altre manera, les nostres realitats imaginàries, les que creem els humans i que fins ara, pecat de joventut, eren relativament inofensives, avui poden fer esclatar el vincle que encara ens uneix a la Realitat.

Nuesa i amabilitat: dues accions que permeten seguir connectats al present i que poden fer que el contracte social, fins avui dificultós i ple d’entrebancs, pugui començar a esdevenir una veritable comunitat humana, amb salut. Els elements hi son, ja estan en el nostre present. Caldrà veure si som a temps d’incorporar-los o ja ens hem passat d’estació i la melodia silent de la vida real ja no pot ser oïda pels nostres sentits.

Aplicació a les polítiques socials:

Que el canvi social que s’està establint des de la ciutadania sigui clarament a favor d’equilibrar el mínim necessari per a tothom però amb els objectius clars de no seguir alimentant la bombolla del tenir.

Que els nous moviments socials estableixin unes prioritats en el ésser humà que passin per a un major temps d’oci, de contemplació i de relació humana.

Que s’afavoreixi de manera clara l’observació i el respecte de la natura, però no com a cosa estètica fora de nosaltres, sinó com a part indissoluble d’allò que som.

Que no seguim alimentant el personatge que tots portem a dins i que els hermetismes sectaris individuals i col·lectius esdevinguin pautes d’obertura, respecte i punt comú.

Del local a l'universal: carta a Decidim

Avui, vigília de la investidura com a regidor i mentre sonava de fons l’Imagine de John Lennon (detall molt oportú), m’ha vingut de gust compartir amb tota la gent de Decidim i, en general amb totes i tots els que per algun motiu llegiu aquestes lletres, un sentiment intern de que, si entre tots tenim com a fita màxima el respecte a la diferència i a la vegada ens reconeixem com a semblants, res pot anar malament en aquest intent de capgirar unes inèrcies individuals i socials enteranyinades i poc lliures.

Som un moviment polític i social heterodox, rupturista i que cerca ser directe, transparent i plural. Fem honors doncs a aquesta condició i sapiguem entre tots, des de les diferents sensibilitats, edats i procedències, enfocar allò que ens es comú: la nostra essencial condició humana. Som fills de la naturalesa i en les nostres més petites partícules hi ha una ètica i una estabilitat que moltes vegades no tenim en la nostra ment o en les nostres emocions. Sapiguem doncs aprendre de la vida que ens configura per dins i per fora, escoltem en el silenci del nostre cos i tot allò que decidim com a acció cap a una societat més justa respectarà la naturalesa d’allò que som i serà més estable. No és qüestió de córrer a inventar-se res sinó a ser capaços de desfer, precisament, tots aquells invents humans egoistes que no han respectat l’ètica de la naturalesa i que ens han fet arribar a l’actual situació de desigualtat .

El canvi que ara s’està produint és per recuperar el valor d’allò que som en essència i en el context individual i col·lectiu, però també en el context univers, per a tal de que allò que sigui estable i just a nivell local, primera de les nostres tasques, ho sigui també a nivell més ampli, és a dir, a nivell humà en el món. Treballem localment per un canvi humà global.

M’he permès doncs compartir aquest desig amb tots vosaltres, des del cor i amb tot el respecte. Escoltem-nos entre tots i aprendrem cada dia. Aprenent ens farem més savis. La nostra lluita no ha de ser contra ningú sinó a favor de la justícia social. I aquesta justícia està impresa en l’ordre de la vida. Si aprenem a llegir-la els nostres valors ètics no seran arbitraris sinó que tindran tota la força d’allò que ja està imprès en les nostres cèl·lules. Som fills de l’univers i l’univers ens contempla. La gran alarma actual és que els humans hem fet un món a la nostra mida o, millor dit, a la mida de les nostres ambicions desaforades. Si som capaços de tornar a viure en un model que respecti tots els altres elements del nostre entorn podrem seguir formant part de la comunitat dels éssers vius. Si persistim en un món inventat a la nostra mida, el més segur és que desapareixem com a espècie.

Ja veieu, enfocant els elements locals he derivat en els universals. Crec que son indestriables. I aquesta, ben segur, és la reflexió que volia compartir amb vosaltres. Pot semblar que no és escaient però, des del respecte a la pluralitat, aquesta perspectiva és la que jo puc aportar a l’acció d’aquest col·lectiu i m’ha semblat, avui, una bona ocasió per a fer-vos-en partícips.

Sobirania i independència sense reserves

Bona nit!

Abans que res dir-vos que estic molt agraït de que m’hagueu proposat intervenir en aquest acte de final de campanya de Decidim Castellar i em sento privilegiat de poder compartir unes reflexions, després de tants mesos de treball en comú per una causa tant noble com aquesta. Gràcies de nou a l’assemblea!

En Xavi Bella us acaba d’explicar molt bé quins valors i quins posicionaments s’han defensat des de Decidim Castellar en quan al tema de la sobirania i la independència de Catalunya, valors i posicionaments que ja han estat defensats amb criteri i constància per la formació L’Altraveu en els darrers vuit anys.

Jo em voldria centrar avui en una altre aspecte pel que fa la sobirania i  la independència: la que generem i emetem les pròpies persones. Crec que realment aquest és l’element que ens diferencia a les formacions polítiques rupturistes que volem recuperar la veritable praxis de la democràcia participativa. El sobiranisme i la independència passen avui per l’increment de la responsabilitat individual. El concepte de sobirania popular que es va incorporar a la democràcia al segle XVIII culminat amb la incorporació del sufragi universal per a tothom aconseguit en el segle XX ha creat una expectativa democràtica que potser ha estat vàlida durant una època però avui ja és insuficient i caduca. No podem conformar-nos amb velles reivindicacions aconseguides en el passat quan comprovem, dia a dia, que allò que en el seu dia va suposar un èxit per a la llibertat social, ara, en el segle XXI, ha passat a ser un sistema democràtic segrestat per les pròpies oligarquies contra les quals es va desenvolupar. I ja no és creïble ni eficient. I encara molts partits polítics ens volen fer creure que amb aquesta vella democràcia, laxa, minimitzada i manipulada en tenim prou  per a denominar-nos demòcrates i per assegurar equitat de drets i deures.

Algunes persones entenem que estem en un altre punt de la història i que ara és el moment d’un altre gir, d’una altre perspectiva. És el moment de que l’atenció a la societat en  la gestió d’allò que és comú, passi per l’augment  de la participació i la responsabilitat individual que desemboqui en un augment de consciència individual i col·lectiva.

Aquesta és una ruptura que s’està produint aquí a Catalunya i que, en general, està germinant en el països del Sud, els que tradicionalment més patim però que, potser per això, encara no hem perdut l’ànima. Aquesta ruptura però s’anirà estenent cada cop més en el món occidental i ho farà per la senzilla raó de que és l’única porta d’esperança. El capitalisme i la vella democràcia estant portant al món a un cul de sac, a una situació de col·lapse molt alarmant de la que, si no es reacciona a temps, serà difícil sortir-ne.

Algunes persones, per sort cada dia més,  ho sentim així i estem reaccionant. Reaccionem creant noves formacions assembleàries en les que es recupera l’estructura social de consens, no jeràrquica, de respecte i de col·laboració. Encara som minoria però anem creixent. El treball no serà fàcil perquè un dels càncers més perillosos del capitalisme és que desactiva l’ànima i la voluntat de la gent. L’idiotitza, en el sentit d’idiota que van encunyar els grecs, és a dir, aquell que s’evadeix de cooperar en la funció pública, en allò que és de tots i que hem de fer entre tots. Se’ns ha venut quelcom molt fàcil i còmode i tothom s’hi ha agafat. Ara, alguns, obrim de nou la porta a la participació de la gent, l’obrim sincerament i sense segones intencions, però la gent no vol passar. Hi ha por, hi ha desactivació i desconfiança.

Però encara que costi, jo estic convençut de que és l’únic camí. El de la sinceritat, el de la transparència autèntica, el de l’ètica de fons. El camí que ens pot portar a organitzar-nos entre tots per a desactivar la minoria que ostenta el poder. I sense violència, sense armes, sense confrontacions. Com diem en el Procés Constituent, la república del 99%. La gran majoria que hem de treballar per crear una altra tipus de societat que no necessiti de l’1% que ostenta el poder sistèmic i d’aquesta manera deixar-lo sense efectius a qui dominar. I saber-ho fer d’una nova manera que hem d’aprendre entre tots. Portem segles de lluita de classes en els que, per desgràcia, massa cops ha suposat un pols sagnant entre els de baix i els de dalt per a tal d’aconseguir  el poder i els de baix, un cop a dalt, s’han comportat de la mateixa manera o pitjor. Tal és el cas dels sandinistes de Nicaragua i del seu líder, en Daniel Ortega, que d’un moviment de reivindicació de les classes popular ha passar a ser un dictador i un reprimidor de les llibertats dels més implacables del planeta.

Jo hem vaig adherir al Procés Constituent perquè em sento partícip d’aquesta nova manera de crear ponts i consens, sense confrontacions i sense imposicions, que està en la seva filosofia de base. Els que s’han corromput en el poder polític a les ordres dels encara més corruptes poders econòmics han posat en evidència, per la gent que no parlem només d’ètica, sinó que la vivim per dins, ens han posat en evidència clara el que no s’ha de fer, de cap de les maneres. I aquest és un objectiu clar que ens demana actuar amb una ètica molt clara també: una aposta pel ser i no pel tenir. El ser porta justícia, equitat i respecte. El tenir ens porta a l’egoisme, a l’enveja i a la corrupció. Hem d’aprendre a gestionar el tenir, ben segur, ja que és imprescindible per viure. Hem d’aprendre a gestionar les necessitats bàsiques materials de treball, habitatge, serveis a les persones... A ningú li ha de mancar allò que és bàsic per viure amb dignitat. Però ho hem d’aprendre a gestionar tenint en compte el ser, el gram de felicitat i de lliure albir que necessitem els éssers humans. I això suposa no pretendre seguir creixent desaforadament en l’aspecte material del tenir, sinó repartint, equilibrant,  evitant de que l’1% de la humanitat tingui l’equivalent al 99% restant.

Poc a poc hem de trobar la manera de desactivar aquest sistema i això es fa quan ja no creus en ell i no l’alimentes, quan la teva màxima prioritat ja no és el tenir cada cop més i més benestar material sinó que comences a tenir en compte altres benestars, de l’emocional, de cuidar de les relacions humanes. I et dones permís per a no fer res, de tant en tant, de manera tranquil·la i saludable.

I això, aquest estat, et fa sobirà i independent. I això és el que el sistema capitalista no vol i contra el que sempre ha lluitat: el que les persones siguin lliures per dintre i no puguin ser enganyades ni manipulades. Aquesta és la sobirania i la independència que ara estem treballant les persones en el si d’aquestes organitzacions socials i polítiques rupturistes. Espais en els que en respectem entre tots i totes i en els que estem aprenent a recuperar el veritable sentit de la democràcia. És un temps molt difícil però molt apassionant, ja que estem plantant la llavor d’un nou sistema social que acabi amb 2500 anys de dominació jeràrquica patriarcal, d’estructures de poder piramidal que han disfressat i impedit la vivència d’una comunitat humana basada en el respecta i la cooperació.

Decidim Castellar tenim el privilegi de contribuir, des de la nostra feina local i sense oblidar-nos d’ella, a plantar aquesta llavor a favor d’una societat basada en el respecte, la justícia i l’ètica de fons. A partir de dilluns haurem de treballar a fons i procurar que no l’hi manqui mai aigua a aquesta llavor, regant-la de manera constant i sense abandonar mai.

Siguem doncs, amb Decidim Castellar, sobirans i independents amb totes les conseqüències!!

Intervenció acte final campanya Decidim Castellar del 21 de maig de 2015

Convidada: Isabel Vallet de la CUP

Intervencions de Xavi Bella i Jordi Uyà

Tema troncal: La sobirania i l’independència

La bondat en la política

Permeteu-me avui, diumenge, dia de descans i, suposadament, més relaxat i no competitiu, compartir unes reflexions amb vosaltres. L'altre dia em referia a la necessitat de l'ètica en l'acció política. Avui ho enfocaré des d'una vessant molt poc comentada i poc actualitzada: la bondat.

Quan dic bondat no em refereixo a una qualitat espiritual apropiada de l'àmbit religiós. No estic parlant del bé i del mal. Em refereixo a la bonhomia laica que, desgraciadament, és tant poc freqüent en les esferes del poder , sigui privat o sigui públic. 

Per a mi la bonhomia, bondat o el nom que li volgueu posar, és aquella qualitat humana que ens fa fiables, creïbles, transparents i no estrategs. Ens fa ser capaços de compartir sense recerca de poder personal. Aquesta és una qualitat avui dia de poc prestigi, alhora que ens omplim la boca de la necessitat de redactar codis ètics que posin línies vermelles a la nostra conducta. 

Soc del parer que el cultiu de la bonhomia de fons, l'amabilitat i la coherència fa innecessari l'establiment d'aquests reglaments ètics que, suposadament, ens han de garantir una millor entesa i harmonia social. Cuidar la fiabilitat, la credibilitat, la transparència i la total absència de segones intencions ocultes és quelcom que hem de treballar col·lectivament però, abans que tot, individualment. La fiabilitat i la credibilitat col·lectiva passa necessàriament, al meu entendre, per un treball personal, un treball curós de cadascú en ell mateix.

I l'amabilitat, l'autèntica, la que està més enllà de qualsevol dubte, la que, com un vell amic, no et falla mai, està en la base de tots els tractes humans. La societat actual, ferida i malalta de poder poc transparent, ha de retrobar aquest element anímic de base, aquesta sensatesa, aquesta bondat. Si construïm a partir d'aquesta fiabilitat individual que ens fa ser autènticament amables amb els altres, tots els projectes de canvi rupturista seran sòlids i cap maquiavel·lisme malintencionat ens farà dubtar. 

Si aspirem a produir un canvi és per a una millor justícia, més transparència i més harmonia i equitat social. I això s'ha de fer des de la bondat. Les estratègies de poder no hi han de tenir cabuda.

Reflexions sobre ètica i política

Si bé son necessàries totes les mesures de regulació social i econòmica per a tal de no caure en abusos de poder i per a un millor repartiment dels recursos; si bé és necessari redactar un codi ètic que reguli aquestes mesures de bona conducta, no per això tindrem la garantia de que les persones que el posin en pràctica tinguin, en ells mateixos, el comportament ètic de fons, necessari per a no cometre abusos de poder, més enllà del que diguin els codis i les lleis.

Ja s'ha comprovat que legislant no n'hi ha prou perquè els humans aprenguem a actuar amb actituds ètiques. És un treball de consciència més intern i íntim el que fa que hom sàpiga, en ell mateix, quins son els seus límits i la conducta de respecte envers ell mateix i el seu entorn.

Sobretot, no ens oblidem de la realitat individual. No només regulant el col·lectiu n'hi ha prou per a establir una societat noble i justa. Cada un dels elements que la formen ha de ser en ell mateix noble i just. Hem d'aprendre a establir uns paràmetres socials de respecte que suposin la assumpció d'aquest respecte per part de l'individu. 

No ens enganyem. Si volem més justícia i equilibri en el repartiment dels bens socials és per al nostre bé. El bé col·lectiu que passa pel bé individual. I el bé no és només confort. El bé és felicitat i concòrdia, qualitats anímiques. I no ens ha de fer vergonya acceptar aquests termes. Que no siguem creients en unes religions en decadència que han dominat i regulat fins avui en nostre contingent anímic, no vol dir que no tinguem necessitat d'atendre aquesta ànima que està indissolublement unida a cadascú de nosaltres. I si no és així, perquè encara ens expressem en el sentit d'estar animats o desanimats? Perquè son tant importants per a nosaltres les relacions humanes d'amistat i d'amor....? 

Atenent les lícites necessitats individuals d'estabilitat i tranquil·litat possibilitarem un col·lectiu estable i tranquil. Com deia Aristòtil, els polítics son els qui haurien d'estar més versats en els assumptes de l'ànima humana!