Hola
Josep Ma, Mimia, com et dèiem de petit, el petit dels germans i el mimat, com ha de ser! Encara recordo les teves
interminables sessions de no menjar, davant de la insistència pacient del pare
i jo, que era de bon menjar, astorat davant de vosaltres dos, endevinant ja en
tu aquesta vis mística que et feia no donar cap importància al menjar físic i
que si haguessis pogut alimentar-te del manà metafísic del cel, directament,
ben segut que t’hi hauries adherit. I
com a germà més gran, però no tant, és a dir l’anterior a tu en la família nombrosa
que érem, va haver-hi un moment en el que vàrem jugar molt, molt, plegats, abans
de que la meva entrada explosiva en l’adolescència em fes mirar cap a altres
horitzons i, d’alguna manera, m’allunyés de tu. I és veritat que durant uns
quants anys no ens vàrem veure gaire, tu estudiant i fent de Casanova i jo
entretingut en atendre els fills que anaven arribant. Aquest fills que estaven
tant contents quan els venies a veure i se’t rebolcaven pel damunt, juganers.
El tiet. El que baixava d’indrets boscosos i de les seves incursions en la solitud
volguda i decididament elegida. Ja més tard, en la potència verbal i imaginària
de la joventut i la primera maduresa, les nostres disgregacions filosòfiques i
metafísiques a la vora del foc a La Telleda. Mai les oblidaré, JMa. Explorant
conjuntament els mons que molta gent en diu abstractes, però que tu i jo sabem
que son els més reals, els no palpables però que ens constitueixen. Bé es
veritat que en aquesta visió teníem les nostres diferències de perspectiva. Però
no cal fer-ne cabal. Això mai va impedir que ens sentíssim molt units en la
nostra intempèrie, tu vivint-la a pèl, en la teva decidida i ferma solitud, i
jo acompanyat d’una família que estimo i que tu també estimaves profundament.
Padrí conseqüent, actiu i amorós de la meva filla Nina. Mai t’ho agrairé prou.
Teníem doncs les nostres diferències en la definició exacte del matís i de l’origen
i la naturalesa de les coses però com que l’amor, en una definició que jo vaig
fer quan era molt jove, és la més real de la comunicació entre ànimes bones,
aquí ens trobàvem, en l’ànima i en la bondat. Aquesta ànima pura, etèria,
incorporal, que tan t’ha fet patir en vida però que ben segur ara t’acompanya i
acull en la següent etapa del teu viatge. Ara aquesta ànima s’ha fet cos, allà
on siguis i ja no cal girar el cap i tancar obstinadament la boca per evitar
que el pare t’alimenti amb el menjar d’aquest món. Ara, ben segur, aquest manà
metafísic alimenta tot el teu sentir i la teva realitat i jo estic content de
que ja no pateixis més per la humana condició. De molts i de mi, per
descomptat, seguiràs rebent tot l’amor de la Terra i quan a mi em toqui
lliurar-me a la incorporeïtat, gaudirem junts de l’autèntica llibertat de l’ànima.
