N'he escrit moltes de lletres
carregades de molta fe.
En algun lloc del meu imaginari
les coses han estat reals fins avui,
si més no sostingudes pel relat
d'una realitat versemblant,
sempre cercant l'ordre i el sentit
des d'una ontogènia primitiva,
sostenint lògiques i analogies
contrastades en l'amor i la veritat:
serà que tot plegat no té res a veure
amb allò que esdevé real i concret?
Així doncs, respiro a fons,
revenint a l'ontogènia sensitiva
d'indrets profunds i sòlids,
centrat en mi mateix.
Però potser qualsevol postura
pot resultar una falsedat
per més amor, veritat i analogia que contingui.
Probablement la resolució humana
sigui la més inhumana de les resolucions.
