Obro la porta,
guaito el carrer.
Els ulls miren al
cel
flairant
l’horitzó de l’atzur.
Fa dies que som a
casa,
en silenci les
ànimes
i amb pas somort, la pandèmia.
Sec a la butaca,
miro a l’enfora
i fito els ulls
al lluny
per eixamplar l’ànima
del recolliment
forçós de tants dies.
No hi ha angoixa
ni patiment en mi,
potser perquè
estic avesat a la solitud.
Gaudeixo de sensació
de lleugeresa.
El món callat:
tants cops ho he
clamat al cel,
quan la pressa i
el brogit esveraven
l’esperit del meu
fer calmat i quiet.
Ara calla el món,
emmordassat,
sense fer del
silenci una elecció conscient,
però obligat a
mirar-se a ell mateix,
a escoltar la
música del silenci
que xiuxiueja a
cadascú les seves pròpies veus,
dient-li, a cau
d’orella,
el que cal comprendre.
L’escolta ara la mana el silenci
quan el soroll de
la xerrameca amaina
i el trontollar
de les màquines s’aquieta.
Hi som, com
sempre, més que mai,
si bé no ens
toquem ni ens veiem gaire.
Hi som plegats,
en el silenci.
Escoltem l’ànima com
parla
d’allò que no
comprenem.
Com ens encara al
desconegut,
a l’incomprensible.
Però escoltem i
sentim també
com ens augmenta
l’amor, la sensibilitat,
el respecte i la
mirada astorada, com la del nen.
Obro la porta,
guaito el carrer.
Sembla que avui
plou
amb la mateixa calmosa
quietud que ens envolta.
Els ulls
esguarden el cel, net, respirable
més pur que mai.
I endevino, més
enllà de la meva mirada
un sentit que ens
aixopluga
a la humanitat
sencera,
en moviment de
transformació necessària.
Un canvi de
tessitura, de tonalitat
que ens ensenyarà
una altra melodia
on descobrirem
uns altres sons
i aprendrem a
veure’ns i viure’ns
d’una altra
manera.
Dins d'aquest aïllament
involuntari
aprofitem per
abandonar velles costums
i acceptar-nos
nus, essent i prou,
sense confondre’ns
amb el fer rutinari.
Obrim la porta de
casa,
fitem al lluny
i respirem l’atzur
del cel
que, en l’invisible,
ens teixeix un
nou paraigua
fet de
transparències.
30/3/2020
