Tornem de les
vacances, les que ens dona el sistema i que tant gaudim o patim, depenent de la
manera que les sapiguem viure i/o pair. En qualsevol cas hem de convenir que el
fet de ens donin un temps limitat de vacances, acotat entre llargs períodes de
treball, ja condiciona enormement el discórrer espontani de la vida i de les
coses. Però bé, així ens vivim i probablement ja som molt pocs els que ens
plantegem l'absurditat troncal del mateix sistema de vida que ens hem
configurat entre tots. Evocar una altre manera d'estar sobre la Terra és, en
aquests moments, especulacions de visionaris o inadaptats que no fan gaire
pessigolles al sistema i al "status quo". Però pel setembre, no sé si
a vosaltres us passa també, és quan més imperatiu se'm fa replantejar-me i
revisar la meva forma de vida. Al tornar de les "vacances
artificials", en les que gairebé tots i totes hem pogut experimentar i
sentir l'estat graciós i natural de viure fora del temps i de l'espai, no
persistim en defensar que aquest estat no hauria de ser el
"vacacional" sinó l'habitual. No hem nascut per treballar sinó que,
simplement, hem de treballar el just i necessari per a viure. En una vivència
fora del temps hom pot connectar més en allò que és sensació natural de ser i
no amb l'insistent programa del fer i del tenir. I en aquest estat, per aquells
que no estem atrapats per la droga del tenir, gaudim de més pau, de més salut i
de més repòs. És clar, em direu, estem més relaxats i més descansats!! Ai vés,
diran d'altres, què donaria jo per a viure sempre així!! Això ho hem sentit
milions i milions de vegades, expressat per la més diversa gent.
Doncs aquesta és la
meva reflexió del setembre, la reflexió per a entendre. Per a entendre que si
les coses segueixen com estan o poden canviar de fons només depèn de nosaltres,
de reivindicar d'una manera clara més el ser que el tenir. Això ens portarà a
ser ferms en impulsar una reforma en la nostra forma de viure, a ser ferms en
exigir als que tenen molt més del que necessiten i que especulen amb el tenir
de la majoria, que es desprenguin dels seus excessos per a tal de que l'estat
de gracia vacacional es pugui inserir molt més en el quotidià i que el nostre
viure no sigui exclusivament per a treballar sinó per a viure'l, simplement.
Cobrir les necessitats bàsiques de les persones d'aquest món no és tant
complicat si deixem clar a les estructures del poder econòmic que el que
desitgem és tot una altre cosa. Això si, per a poder fer això i organitzar-nos
degudament s'ha d'haver elegit: o volem viure per ser o volem viure per tenir.
Si encara desitgem tenir el que ells tenen no farem res per a canviar les coses de
fons, no canviarem desitjos ni actituds. No obstant, si elegim, de manera clara
i de fons, viure per ser, sabrem organitzar-nos, entre tots, per a repartir
equitativament i sabrem manifestar obertament, als que retenen
innecessàriament, que no desitgem ser com ells sinó que simplement reclamem un
estat de coses en el que el tenir no mati al ser i així puguem, els habitants
d'aquesta preciosa Terra, viure l'estat de gràcia vacacional de manera habitual
tots els dies de la nostra vida.
Abans d'acabar,
dir-vos que soc perfectament conscient de que estic plantejant una utopia, però
que també soc conscient de que sense enfocar amb cor aquesta transformació d'actitud
de fons amb nosaltres mateixos, cap transformació social justa podrà reeixir.
Reivindico, per tant, la utopia en front del maquiavel·lisme imperant. També
soc conscient de que aquest tema és molt més complex i que està essent debatut
i elucubrat per infinitat de tècnics i economistes, sense gaire resultat
esclaridor però. Jo, modestament només volia, avui, fer una senzilla reflexió que toca més
l'ànima, el ser, que no pas l'economia, el tenir.
