Com
a eix bàsic de l’explicació del comportament de la naturalesa i per a tant de
l’ésser humà, Aristòtil afirma que totes les coses tenen una finalitat: la consecució del Bé. En el seu grau
màxim aquest pot arribar a ser el Bé Suprem. A aquest Bé Suprem, la única i
millor manera d’arribar-hi és a través de la
Política, ja que aquesta és la més alta de les ciències, la que determina
de quina manera s’articulen totes les altres en benefici de la ciutadania i les
articula en funció de l’acompliment d’aquest bé.
Aristòtil
raona que no totes les coses bones o amb finalitats suposadament bones poden
tenir la mateixa consideració. Que s’ha de tenir i treballar un grau de
coneixement previ. El bé no sorgeix d’un ímpetu de la sensibilitat.
I
quin és el bé al que tendeixen totes les coses? A la felicitat, que no és el simple benestar sensitiu i material en
el que avui dia hem rebaixat i falsejat aquest estat. La felicitat, segons
Aristòtil, està vinculada a un sentit d’absolut, del que es comprèn per ell
mateix. A ella si arriba per un treball personal i un cert grau de coneixement intern de
les coses.
Però,
cap a on es dirigeix la felicitat o en què es recolza? La felicitat es pot
alimentar de tres condicions: el plaer,
l’honor o la contemplació. Per a Aristòtil la felicitat basada i alimentada
pel plaer és purament material i no és autèntica ni generalitzable per a
tothom. Parla inclús de la felicitat basada en la recerca de la riquesa com a
una cosa molt menor. Això avui dia ens pot semblar realment paradoxal. De fet,
actualment el concepte de felicitat ha passat a escriure’s en lletra molt
minúscula. La felicitat que té en compte
l’honor i la virtut, entesa com a treball del bé comú, és lloable i valuosa per
a tothom i d’això se’n ha d’ocupar la Política. Finalment, la felicitat que
s’alimenta de la contemplació és ja fruit del treball de l’ànima en ella
mateixa, el grau més alt i estable de la felicitat.
Tornant
al concepte del bé, Aristòtil no vol entrar en discussions metafísiques d’allò
que és per ell mateix sinó que li
interessa més quan la cosa en sí està en
relació a quelcom, a la seva aplicació i a la seva acció. Però Aristòtil,
tot i el seu pragmatisme, té la mirada molt ample. Afirma que totes les coses
tendeixen a una finalitat última que és la que essencialment busquen: la felicitat. Però no una felicitat accessòria sinó
essencial. I el bé que està contingut en aquesta felicitat és autosuficient sempre hi quan no es
vulgui gaudir en solitud sinó compartit en família i societat. És per aquest motiu
que Aristòtil afirma que l’ésser humà és
un ésser polític per naturalesa. La política és la més alta aspiració de
l’acció humana ja que comporta la gestió de la felicitat i el bé comú i la felicitat és la finalitat de l’acció, el
Bé Suprem.
