Homenatge al meu germà Joan

Joan , avui que fa 21 anys de la teva mort, vull fer-te un públic homenatge publicant el poema que et vaig escriure pocs dies després del teu inesperat i definitiu comiat.

Silenci,

desdoblat, greu,

que per dins envaeix

el sentit incert

dels homes aquí a baix.

Ignorants, perplexes

fràgils, impotents,

reduïts a la quimera,

a la inconsciència,

enclaustrats, inoperants,

ben intencionats, això si,

però realment, res.

Qualsevol dia deixem de ser

I ningú té cap resposta:

una buidor immensa,

intuïcions molt pobres,

tant lluny del cos de les coses,

tant filles de l’absurd.

Distrets, abstrets,

contrets,

trets, a la fi,

fora del dins,

i per tant, desolació,

sentir que el camí ens fa

i que res se’ns consulta,

espurnes ínfimes que som.

Arribant els últims.

Sempre arribant tard

sense saber mai si arribes,

sense saber, ni tant sols,

si mai has d’arribar,

i si saps, poc, pitjor encara,

la burla és més greu

i el dolor més intens.

T’estimo, Joan

com estimo el sentit de les coses.

I tu ara ets sentit,

ja no accident, ja no persona,

i et suposo en allò que desconec

però que crida a la meva ànima,

aquest crit immens de l’innombrable,

aquest temor tan gran al desconegut.

I et suposo despert allà on siguis,

conscient i lúcid com en vida,

i no puc suposar res més

puix ens separa un abisme infranquejable.

Així doncs resto aquí

gaudint dels plaers de la terra,

que tu estimaves tant,

suposant-te tant en la immatèria,

la cara del ser que ens defuig.

I al límit només el plor,

la pluja fina de les llàgrimes

i la música que per dintre ressona,

ens apropa tímidament a tu.

Joan, no entenem res,

tant sols patim la inoperància,

i se’ns rebolca dolor i amor a l’endins.

març de 1998

sabadell

  

Rialla de llum i d'amor

Petit Lluc, mai hauria suposat que escriuria aquestes paraules per a tu en aquest estat i en aquesta circumstància. Deixa’m que et parli directe doncs sé que m’entens. Ets llum i des del teu estat d’ànima completa que ha finit el seu camí ens pots ensenyar molt d’aquest món metafísic que tant oblidat tenim aquí, en el tràfec de les coses fungibles.

Petit Lluc, la teva efímera existència i la teva plena i excelsa rialla copsa a la nostra ànima com un glop de llum i de transparència i aquesta llum, aquest amor en la teva rialla angelical ha d’ajudar a esvair el dolor que com a éssers existencials tenim, el dolor dels sentits, inexorable, doncs creem vincles afectius molt forts entre els humans, sobretot entre els que som de la mateixa sang i del mateix llinatge.

Petit Lluc, hi ha molt de dolor però també molt d’amor en les nostres llàgrimes i hem d’aprendre d’aquest amor que fa que totes les diferències s’esvaeixin i ens retrobem tots en la semblança de l’ànima humana. I tu has fet, amb aquesta partida fugissera, que aflorés en nosaltres amor i llum també, tant necessària avui.

Petit Lluc, el teu estat i la teva presència ha de ser un referent d’amor per a tots nosaltres i una possibilitat real d’aprenentatge sobre allò que som tots, fungibles, espais entre dos mons que coexisteixen, encara que estiguem distrets en les vanes coses del dia a dia.

Petit Lluc, ets amor, ets llum i ets rialla eterna. T’estimem profundament des del fons de la nostra ànima i del nostre cor.