La veritat és que existir en aquest món en un estat de
sincronia interna amb allò que espontàniament hauríem de fer no és gens fàcil.
Normalment funcionem activats per unes creences, per unes sensacions i per unes
emocions que ja ens venen donades pel nostre aprenentatge i per l’herència del
nostre llinatge genètic. Prendre perspectiva i distància sobre tot aquest doll
d’impulsos desbocats que ens venen al damunt és una feina molt difícil i que
poques vegades som capaços d’afrontar. Potser quan rebem una sotragada forta
que ens posa davant d’un estat de crisi, bé material o emocional, la mort
d’algú, un accident, un daltabaix econòmic, aleshores mirem cap a dins nostre,
som capaços de recloure’ns per a tocar el fons del que realment som. I en
aquest estat de sensibilitat interna sentim que formem part de quelcom molt més
vast i extens que nosaltres i que som com una fulla moguda per un vent desconegut.
I molts cops plorem, plorem de fons, de tristor infinita. Però en aquest plor
retrobem una nova perspectiva. És com si haguéssim fet net d’alguna falsa pista
que estàvem seguint, com d’esmes, sense consciència. I despertem per un moment
i dialoguem amb aquella part de nosaltres que normalment està adormida, aquella
part que ens connecta a una realitat més transcendent, al nostre propi sentit. I
que en fem d’aquesta sensació de realitat fugissera? La treballem, l’enfoquem
en el nostre viure quotidià? O ens tornem a submergir en la rutina implacable
dels nostres impulsos inconscients i dels “imputs” que el nostre entorn ens
bombardeja?
La veritat és que no està massa clar, ni està escrit enlloc,
ni ningú ens ho ensenya: què som els éssers humans, què fem aquí a la Terra,
per a què servim, quina és la nostre funció, perquè naixem i morim? No vull dir
que diferents religions i filosofies no hagin intentat al llarg de la història
donar resposta a aquestes qüestions. Però, més enllà d’aquells erudits filòsofs
i dels sacerdots de la religió, la gran part de la població, que som tu i jo i
aquell i l’altre, no percebem que ens arribin per part de cap medi informatiu
aquelles notícies que podrien apaivagar la manca de sentit que, valgui la
redundància, sentim en les nostres vides. I els que ens manca és poder ressonar
amb explicacions d’allò que som que no siguin patrimoni d’unes elits
estudioses, sinó en el llenguatge i la simplicitat en la que vivim la majoria
de nosaltres. I explicacions que no siguin abstractes, que ens siguin útils en
cada moment de la nostre vida. Explicacions d’alguna forma de viure que,
respectant el fet de que som éssers socials i que subsistim en col·laboració
amb altres persones semblants a nosaltres, ens ajudin a aprendre a estimar la singularitat de cadascú, ens doni una raó
de ser individual, i que no ens culpabilitzi d’ocupar-nos de nosaltres
mateixos.
Aquesta explicació, aquest mostrar el que som i ajudar a
trobar el sentit de la vida i la mort, avui dia no està ja en mans dels filòsofs
ni dels religiosos. Està en mans de la pròpia societat civil, dels propis
individus que ja sentim que hem d’agafar la responsabilitat directe de les
nostres vides. I això suposa un canvi substancial molt profund, una mutació del
nostre propi estat de consciència. I per a tant ens hi hem d’apropar amb
respecte, sense preses, mirant amb ull nu allò que passa, sense prejudicis i
sense judicis, també, mirant i escoltant la realitat com si acabéssim
d’arribar, en el present més intern de les coses. Aquest mateix estat és el que
ens està demanant la greu crisi humana que està patint el món. Això no és només
un problema econòmic que es pot arreglar en quatre dies i que després tot torni
a ser com abans. Hem de ser capaços de mirar de cara allò que ens està passant.
La crisi que està afectant directament al tenir físic i material potser ens
està indicant que hem de prendre consciència de la nostre realitat emocional,
racional i afectiva, aquells elements en nosaltres que son metafísics i
immaterials però que tanta i tanta presencia tenen en el nostre quotidià, en el
sentiment intern de benestar o malestar que tenim amb nosaltres mateixos, en la
serenor o desconcert que puguem sentir en el nostre plantejament de vida, en la
quantitat i qualitat de l’amor amb el que ens vivim. Tot això existeix, no ho
podem negar. Ja no estem a l’època de les cavernes en la que els nostres
avantpassats estaven totalment presoners d’una batalla brutal per la
supervivència i on la seva vida física era omnipresent i gairebé única. L’estat
del humà avui dia, tot i les dificultats i els esclavatges que encara hi han, està
immersa en una gran xarxa de comunicació emocional i aquest està essent el
motor de la societat. I aquestes xarxes emocionals, no son expressió de la
nostre vessant més metafísica? I som com nens, que encara no sabem com
gestionar aquest nou llenguatge. I la
realitat social ens està envoltant de nous paradigmes que encara no tenim
inventariats. I en aquesta voràgine d’informació, de bits que ens travessen el
cor i la ment, no hem trobat l’estabilitat que,segurament, els nostres besavis
havien gaudit, tot i les dificultats, en un món on els paràmetres eren pocs i
coneguts. Com gestionem doncs el nostre present? Ens hem parat a observar-lo
per a tal de comprendre’l i donar temps al nostre interior a trobar uns
mecanismes de relació harmònics? Quan un
vell paradigma es mor no es pot encarar el nou amb els mateixos encaixos
psicològics i emocionals. Cal parar-se a reflexionar, baixar a l’origen i al
concepte de les coses, intentar comprendre la nova pàgina del programa ,per a tal
de tenir l’acció adequada. I entendre què està passant, perquè ens trobem sobrepassats pels
esdeveniments, i prendre consciencia de quins canvis hem de tenir en la nostre
manera de viure la vida.
Perquè, al meu entendre, ara es tracta d’això: de com
canviar uns paràmetres de percepció i de conducta vers la realitat pròpia i de
l’entorn que està ensenyant mostres evidents d’esgotament encara que, per
desgràcia, molta gent no ho vulgui veure. Encara que seguim fugint endavant
pretenent estar sempre distrets d’allò que en realitat passa. És evident que la
majoria de les vegades funcionem de forma molt egoista, actitud pròpia i
natural potser dels nens fins a tres
anys, però que en els adults té unes conseqüències molt desequilibrants, a la
llarga, per a un mateix i per al entorn. Actuem egoistament agafant-nos a les
nostres propietats, siguin grans o petites, als nostres desitjos i il·lusions,
-independentment de que aquests comportin un malbaratament d’energies i de
recursos socials-, en definitiva, al nostre personatge, al que creiem que som,
al que rendim totes les nostres forces. Aquesta actitud ens bloqueja i ens
enquadra en un enfocament que tendeix a enquistar-nos, fins al punt que l’únic
sentit de la nostra vida acaba sent allò que volem, que ens creiem que tenim i
que de cap de les maneres volem perdre.
a
a