S’entreveu ànima pertot
si aixequem la
crosta que tapa el silenci.
La profunda
sensació a l’endins
és, simplement,
en ella mateixa,
i cap pensament
ha de fer-ne el curiós.
Rau en el bell
mig de cada part;
és amor el que desprèn,
no jutge res ni a
ningú
no parla, ni diu,
ni fa,
aliena a tot i
present en tot.
Som ànima i cos
ensems
i a la vegada
res, fugisseres ventades
que vingueren de
no sabem on,
ignorant nostre destí.
Ara i aquí, però,
sentim,
ens sentim vius
vibrant de sons,
llums i textures,
i de fons, silent,
quelcom recull
les sensacions
i les despulla
deixant-nos nus.
Abrigats de la
pròpia nuesa
l’amor ens manté
coherents,
partícules aparents
de vida
filles d’un llarg
camí,
que es resolen a
cada instant.
Doncs en aquest
espai present
les mil formes
cohabiten,
essent i no
essent alhora,
paradoxa d’aquest
món
que mirem sense veure’l.
Doncs allò que
veritablement hi ha
és inaprehensible
i només desprenent-nos,
som.
Atrapats per les coses,
agafats al temps
i al que sigui
traginem una
falsa sensació de ser,
debilitem la
nostra coherència,
alhora que, descohesionats, som vulnerables
i ens desfem com
fang massa humit
perdent l’essència
invisible
que ens fa ser
reals en el res,
companya de viatge
que mai falla
doncs és curosa,
no jutge ni castiga.
Despullem-nos
doncs de quimeres
i nus, dins de
nosaltres mateixos,
cohesionem la
invisible realitat
que ens genera
consciència real
i salut de fons,
abraçats amablement
a la mort
que somriu
lluminosa de llibertat.
