Homenatge al meu germà Joan

Joan , avui que fa 21 anys de la teva mort, vull fer-te un públic homenatge publicant el poema que et vaig escriure pocs dies després del teu inesperat i definitiu comiat.

Silenci,

desdoblat, greu,

que per dins envaeix

el sentit incert

dels homes aquí a baix.

Ignorants, perplexes

fràgils, impotents,

reduïts a la quimera,

a la inconsciència,

enclaustrats, inoperants,

ben intencionats, això si,

però realment, res.

Qualsevol dia deixem de ser

I ningú té cap resposta:

una buidor immensa,

intuïcions molt pobres,

tant lluny del cos de les coses,

tant filles de l’absurd.

Distrets, abstrets,

contrets,

trets, a la fi,

fora del dins,

i per tant, desolació,

sentir que el camí ens fa

i que res se’ns consulta,

espurnes ínfimes que som.

Arribant els últims.

Sempre arribant tard

sense saber mai si arribes,

sense saber, ni tant sols,

si mai has d’arribar,

i si saps, poc, pitjor encara,

la burla és més greu

i el dolor més intens.

T’estimo, Joan

com estimo el sentit de les coses.

I tu ara ets sentit,

ja no accident, ja no persona,

i et suposo en allò que desconec

però que crida a la meva ànima,

aquest crit immens de l’innombrable,

aquest temor tan gran al desconegut.

I et suposo despert allà on siguis,

conscient i lúcid com en vida,

i no puc suposar res més

puix ens separa un abisme infranquejable.

Així doncs resto aquí

gaudint dels plaers de la terra,

que tu estimaves tant,

suposant-te tant en la immatèria,

la cara del ser que ens defuig.

I al límit només el plor,

la pluja fina de les llàgrimes

i la música que per dintre ressona,

ens apropa tímidament a tu.

Joan, no entenem res,

tant sols patim la inoperància,

i se’ns rebolca dolor i amor a l’endins.

març de 1998

sabadell