Catalunya i la dificultat per desfer els equívocs dels nacionalismes

És molt trist i decebedor que ens hàgim allunyat tant de comprendre el veritable sentit de les paraules, allò que son etimològicament, el perquè neixen en el llenguatge, amb quina finalitat i amb quin sentit. Prova d’això és la paraula nació, nacional i nacionalisme. L’arrel etimològica està clar que ve de néixer, allò que és nat en un determinat lloc. En algun sentit podríem dir doncs que hi ha tantes nacions com éssers nascuts en un o altre indret. També és important tenir en compte en quin moment de la història es comencen a utilitzar aquestes paraules/expressions: en el romanticisme, època en que la reivindicació de la individualitat ja es contraposava, d’alguna manera, al poder establert. Així doncs, una nació és la que reivindica ser nascuda a tal o qual lloc i expressa aquesta realitat, cosa que, objectivament, és irrefutable i no pot ser negada.

Una altre cosa és el camp de les perversions i manipulacions de poder que els humans tenim la mala costum de practicar. I aquí hi ha dos grans equívocs que enterboleixen la pura realitat del que és, en sí mateix, una nació i el nacionalisme que expressa.  El primer gran equívoc és que el sistema actual polític que regeix el món no està basat en el concepte de nació, de respecte al naixement geogràfic propi de cada ésser humà, sinó en el d’Estat, estructura de poder que es basa més en els interessos del Capital y dels grans poders fàctics que en el sentit del poble, amb el gran inconvenient d’haver creat unes administracions mastodòntiques allunyades del dia a dia i de la quotidianitat de les persones. L’altre gran equívoc és que la bandera dels nacionalismes s’associa desgraciadament a alguns nacionalismes perversos, com el nazisme, que han manipulat de manera diabòlica el sentit de pertinença ètnica a determinats pobles,  d’una manera excloent i amb voluntat d’eliminar als qui no son com ells en una manca total de respecte a la diferència.

Deixeu-me dir que el cas de Catalunya, que avui ens ocupa,  no està relacionat només amb una expressió de nacionalisme, que també, sinó amb l’expressió d’un poble que ha madurat socialment, en la seva transversalitat i inclusió social i que es sent menystinguda precisament pel poder omnipotent de l’Estat i de la llei imperant que ha estat més imposada que consultada. Aquesta és l’expressió que el món ha de copsar d’aquest poble que només demana que se’l deixi parlar, sense que hi hagi pretensió d’excloure a ningú. Una nació que des de fa segles ha estat acollida de pobles i cultures de tots els indrets del món. I això no és un nacionalisme excloent, sinó la justa reivindicació de ser d’allí on es neix, en el respecte de tots els altres pobles de la Terra. Potser aquest és el futur que s’està dibuixant: la maduració de cadascun dels integrants de la comunitat humana fins al punt de poder arribar algun dia a l’autogestió que desarticuli el poder d’uns pocs sobre uns molts. I això és fer camí cap el compliment de la comunitat humana de les nacions, respectuosa i amable, que respecti diferències i uneixi semblances, sense Estats autoritaris que els hi imposin la Llei omnipresent del Capital.

Comiat de regidor

Bon vespre a tothom

Avui és el punt final d’una etapa de la meva vida ben paradoxal. Mai m’hagués pensat que seria regidor ni que tindria un pas efectiu i concret dins la política. Potser perquè, des de sempre, he confiat més en que els esdeveniments m’indiquin el camí que no pas ser jo qui els força. L’encreuament d’una sèrie de coordenades van fer que, de sobte, em trobés implicat en aquesta funció pública. De fet, ingènuament i des d’una trajectòria bàsicament humanística, vaig anar acceptant el repte amb el convenciment de que ara es produïen les coordenades històriques que afavorien una recuperació de la política des de l’humanisme. Ingènuament, com he dit abans. Amb aquella fe que tenim alguns membres de l’espècie humana creient que ja hem arribat a aquell punt d’evolució de la consciència en el que podrem començar a treballar plegats per al bé comú, defensant les premisses aristotèliques a partir de les quals sembla absolutament indispensable recuperar el sentit veritable de la política, un art sensible destinat a procurar per la felicitat humana en un treball compartit i sense personalismes.

Us he de dir que, per desgràcia, no hi he pas trobat això en la praxis política. Trairia els meus postulats si ara agafés una posició crítica a favor d’uns o altres. Avui, si m’ho permeteu, no agafaré partit i enfocaré allò que de comú tenim els humans i que estic fermament convençut de que no hem de deixar de cercar: superar les dicotomies i els personalismes i enfocar sempre el bé comú i la justícia social per a tothom. Cadascú reflexionarà en quins interessos posa per davant per a tal de que això no es produeixi ja. Jo he procurat defensar les posicions de Decidim Castellar en allò que entenc suposa un enfoc social més obert, menys jeràrquic i tenint com a fita la justícia social per a tothom, no només per a uns privilegiats. Agraeixo enormement que el col·lectiu heterogeni de persones que forma Decidim m’hagi permès el meu espai de llibertat per a defensar arguments des de posicions potser excessivament amables però que no per això deixen de tenir la fermesa de fons necessària per a treballar per a un canvi social. 

Tornant a la meva experiència política us he de dir que hi ha un aspecte vital que fa molt difícil per a mi, molts cops, la meva convivència amb els moviments socials. Entenc que no hi haurà un canvi social profund fins que no hi hagi canvi individual. I aquest s’ha de treballar també, cadascú en relació a la seva pròpia consciència interna. Entenc que un col·lectiu és fort, que ho ha de ser, compartit, no jeràrquic i transversal, quan els individus treballen el seu lligam interior, anímic, amb la seva naturalesa humana més profunda. No ho dubteu, fins que no fem cadascú un canvi d’actitud interna per deixar d’estar en el món defensant cadascú la seva parcel·la en una cursa impossible cap a voler ser millor que l’altre, fins que no trenquem aquest paradigma, aquest arquetip jeràrquic i patriarcal que ens porta a enfrontar-nos uns als altres, no podrem viure en una societat justa i socialment equilibrada. Jo estic convençut de que avui dia ja tenim els elements evolutius i de consciència per a fer-ho però hem de tenir prou noblesa d’esperit com per acceptar que ens estem equivocant en aquest model de política i que ja fa temps que estem en un cul de sac. I no n’hi ha prou en formular i canviar lleis i reglaments. El que cal canviar son les actituds humanes i trobar les que generin entre nosaltres un altre tipus de relació, una relació de col·laboració i no de competència.

Posant tant èmfasi en la canvi individual no vull pas menystenir el treball de gestió que porta implícit l’activitat política. És evident que hi és, però no és pas el més difícil. Si es treballa en equip i des d’una fiabilitat ètica personal, les gestions quotidianes del servei al ciutadà es fan. Amb més o menys encert, però sempre amb esforç i noblesa. Si poso l’accent en la part humana perquè aquesta és la que està fallant en gran part en la política.  Perquè és l’egoisme, l’ambició desmesurada i la manca d’escrúpols el que ha portat al sistema neo-lliberal al punt en el que som ara. I no és suficient canviar lleis i reglaments sinó es canvia el sentit ètic més elemental que hauria d’estar a prova de tot tipus de corrupció i engany. Només d’aquesta manera es tornarà la confiança en la política i els polítics.

I reforçant aquest concepte de necessitat de revisió i canvi dels valors humans de fons, deixeu-me acabar amb dues veritables expressions de saviesa i que potser ens fan reflexionar. Una és del Tao Te Ching i l’altre de Confuci.

“ Tinc tres tresors que aprecio per damunt de tot.

El primer és l’amor,

el segon la moderació,

el tercer la humilitat.

El que té amor té autèntica valentia;

el que té moderació té autèntica abundància;

el que té humilitat pot tenir un autèntic poder.

Però ara els homes volen valentia i no amor;

volen abundància i no moderació;

volen poder i no humilitat.

I això és la mort.

Ja que el que lluita amb amor guanyarà la guerra.”

"El poble antic que desitjava tenir una clara harmonia moral en el món, ordenava primer la seva vida nacional; els qui desitjaven ordenar la seva vida nacional regulaven primer la seva vida familiar; els qui desitjaven regular la seva vida familiar cultivaven primer les seves vides personals; els qui desitjaven cultivar les seves vides personals adreçaven primer els seus cors; els qui desitjaven adreçar els seus cors feien primer sinceres les seves voluntats; els qui desitjaven fer sinceres les seves voluntats arribaven primer a la comprensió; la comprensió prové de l’exploració del coneixement de les coses. Quan es guanya el coneixement de les coses s’aconsegueix la comprensió; quan s’aconsegueix la comprensió la voluntat és sincera; quan la voluntat és sincera el cor es redreça; quan el cor es redreça es cultiva la vida personal; quan la vida personal es cultiva, es regula la vida familiar; quan es regula la vida familiar, la vida nacional és ordenada i quan la vida nacional és ordenada, el món està en pau"