Diem paraules
per posar cos
comunicatiu
entre humans de
poca fe.
Altrament el
silenci
és qui defineix
el real.
Humans que
callats
no sabem veure el
que és,
més enllà de l’ull
que ho mira.
Silenciats escoltem
i sentim
la no paraula i
el misteri.
Però per la
paraula,
quan sap evocar
el silenci,
fem el punt a la
comprensió
i l’enllaç a la consciència.
Paradoxa infinita
que tu, Josep Ma,
teixies i teixies,
patint-la i
gaudint-la alhora.
Teixit subtil i
real
que ben segur et
permet el repòs
i el silenci, ara
que tot és ànima.
És més que una pàtina.
És un aire.
És un alè
que es posa sobre la Terra
sense mai agafar cos.
És llum.
És amor.
I ens evoca allò de viu que hi ha en nosaltres.
És realitat.
No cal racionalitzar res.
Som en el mateix ser,
fora de visions imaginàries.
Tot és present,
més enllà i més aquí de les formes,
si no ens quedem atrapats en fractals il·lusoris.
Vivim una única realitat
que no copsem sencera.
Però hi és.
Hi ets, germà:
plenament tot.
És més que una pàtina.
És un aire.
És un alè
que es posa sobre la Terra
sense mai agafar cos.
És llum.
És amor.
I ens evoca allò de viu que hi ha en nosaltres.
És realitat.
No cal racionalitzar res.
Som en el mateix ser,
fora de visions imaginàries.
Tot és present,
més enllà i més aquí de les formes,
si no ens quedem atrapats en fractals il·lusoris.
Vivim una única realitat
que no copsem sencera.
Però hi és.
Hi ets, germà:
plenament tot.
1 comentario:
Hermoso
Publicar un comentario