Cau la tarda.
La llum lilosa
del crepuscle
banya terrats,
voreres i persones
d’un estat
suspès, irreal.
L’espai-temps,
comú i present,
embolcalla l’aparent
realitat
més enllà d’aquest
miratge
que veuen els meus
ulls.
I perquè doncs
tantes fatigues,
tantes preocupacions
mundanes,
si som res, reflex
lilós del crepuscle
que s’esvairà un
dia qualsevol?
Som miratge,
confabulació còsmica,
instant d’aparença
en el mar real
d’un objecte
invisible als nostres ulls
però ancorat en l’ànima
més profunda.
Quelcom en mi
demana reposar
de tantes
fatigues mundanes
i entregar-me a
fons a la vivència de l’objecte,
aquest espai-temps
present que no té nom.
I a cops,
sortosament, giro la mirada
cap el dins que
xiuxiueja repòs
i retrobo, en mi,
realitat i calma.
No hay comentarios:
Publicar un comentario