Com ens vivim

No t’has preguntat mai d’on ve el teu malestar? I d’on venen també els teus benestars? No t’has preguntat mai perquè sempre estem oscil·lant d’alegria en tristesa i rares vegades estem tranquils, neutres, gaudint del moment present? No et sembla que la vida ens passa pel damunt sense que nosaltres decidim gaire res? En patim o gaudim les conseqüències però no podem controlar l’origen, moltes vegades desconegut, dels nostres estats d’ànim. No et sembla que tot seria més harmònic si poguéssim viure més presents i més a prop del nostre sentit i significat? Tot el que fem, pensem o sentim té alguna raó de ser. No t’has preguntat mai quina és aquesta raó de ser? I quina ha estat la teva resposta? Has  dipositat la teva raó de ser en els altres, en els esdeveniments que passen fora de tu, en els teus desitjos o en els teus somnis? I saps perquè ho fas? Segurament creus que les teves alegries i les teves tristeses sempre estan relacionades amb allò que passa fora de tu i que tu vius com a espectador. I no t’has trobat molts cops frustrat perquè els esdeveniments externs i les persones que els protagonitzen han agafat dinàmiques i actituds que tu no entens i que et generen malestar? Què fas en aquests casos? Et deprimeixes? Et contaries? Dones les culpes als altres de que la cosa no ha anat com tu volies? O fas una reflexió interna del que els esdeveniments t’han pogut mostrar?

La veritat és que existir en aquest món en un estat de sincronia interna amb allò que espontàniament hauríem de fer no és gens fàcil. Normalment funcionem activats per unes creences, per unes sensacions i per unes emocions que ja ens venen donades pel nostre aprenentatge i per l’herència del nostre llinatge genètic. Prendre perspectiva i distància sobre tot aquest doll d’impulsos desbocats que ens venen al damunt és una feina molt difícil i que poques vegades som capaços d’afrontar. Potser quan rebem una sotragada forta que ens posa davant d’un estat de crisi, bé material o emocional, la mort d’algú, un accident, un daltabaix econòmic, aleshores mirem cap a dins nostre, som capaços de recloure’ns per a tocar el fons del que realment som. I en aquest estat de sensibilitat interna sentim que formem part de quelcom molt més vast i extens que nosaltres i que som com una fulla moguda per un vent desconegut. I molts cops plorem, plorem de fons, de tristor infinita. Però en aquest plor retrobem una nova perspectiva. És com si haguéssim fet net d’alguna falsa pista que estàvem seguint, com d’esmes, sense consciència. I despertem per un moment i dialoguem amb aquella part de nosaltres que normalment està adormida, aquella part que ens connecta a una realitat més transcendent, al nostre propi sentit. I que en fem d’aquesta sensació de realitat fugissera? La treballem, l’enfoquem en el nostre viure quotidià? O ens tornem a submergir en la rutina implacable dels nostres impulsos inconscients i dels “imputs” que el nostre entorn ens bombardeja?

La veritat és que no està massa clar, ni està escrit enlloc, ni ningú ens ho ensenya: què som els éssers humans, què fem aquí a la Terra, per a què servim, quina és la nostre funció, perquè naixem i morim? No vull dir que diferents religions i filosofies no hagin intentat al llarg de la història donar resposta a aquestes qüestions. Però, més enllà d’aquells erudits filòsofs i dels sacerdots de la religió, la gran part de la població, que som tu i jo i aquell i l’altre, no percebem que ens arribin per part de cap medi informatiu aquelles notícies que podrien apaivagar la manca de sentit que, valgui la redundància, sentim en les nostres vides. I els que ens manca és poder ressonar amb explicacions d’allò que som que no siguin patrimoni d’unes elits estudioses, sinó en el llenguatge i la simplicitat en la que vivim la majoria de nosaltres. I explicacions que no siguin abstractes, que ens siguin útils en cada moment de la nostre vida. Explicacions d’alguna forma de viure que, respectant el fet de que som éssers socials i que subsistim en col·laboració amb altres persones semblants a nosaltres, ens ajudin a aprendre a estimar  la singularitat de cadascú, ens doni una raó de ser individual, i que no ens culpabilitzi d’ocupar-nos de nosaltres mateixos.

Aquesta explicació, aquest mostrar el que som i ajudar a trobar el sentit de la vida i la mort, avui dia no està ja en mans dels filòsofs ni dels religiosos. Està en mans de la pròpia societat civil, dels propis individus que ja sentim que hem d’agafar la responsabilitat directe de les nostres vides. I això suposa un canvi substancial molt profund, una mutació del nostre propi estat de consciència. I per a tant ens hi hem d’apropar amb respecte, sense preses, mirant amb ull nu allò que passa, sense prejudicis i sense judicis, també, mirant i escoltant la realitat com si acabéssim d’arribar, en el present més intern de les coses. Aquest mateix estat és el que ens està demanant la greu crisi humana que està patint el món. Això no és només un problema econòmic que es pot arreglar en quatre dies i que després tot torni a ser com abans. Hem de ser capaços de mirar de cara allò que ens està passant. La crisi que està afectant directament al tenir físic i material potser ens està indicant que hem de prendre consciència de la nostre realitat emocional, racional i afectiva, aquells elements en nosaltres que son metafísics i immaterials però que tanta i tanta presencia tenen en el nostre quotidià, en el sentiment intern de benestar o malestar que tenim amb nosaltres mateixos, en la serenor o desconcert que puguem sentir en el nostre plantejament de vida, en la quantitat i qualitat de l’amor amb el que ens vivim. Tot això existeix, no ho podem negar. Ja no estem a l’època de les cavernes en la que els nostres avantpassats estaven totalment presoners d’una batalla brutal per la supervivència i on la seva vida física era omnipresent i gairebé única. L’estat del humà avui dia, tot i les dificultats i els esclavatges que encara hi han, està immersa en una gran xarxa de comunicació emocional i aquest està essent el motor de la societat. I aquestes xarxes emocionals, no son expressió de la nostre vessant més metafísica? I som com nens, que encara no sabem com gestionar aquest nou llenguatge.  I la realitat social ens està envoltant de nous paradigmes que encara no tenim inventariats. I en aquesta voràgine d’informació, de bits que ens travessen el cor i la ment, no hem trobat l’estabilitat que,segurament, els nostres besavis havien gaudit, tot i les dificultats, en un món on els paràmetres eren pocs i coneguts. Com gestionem doncs el nostre present? Ens hem parat a observar-lo per a tal de comprendre’l i donar temps al nostre interior a trobar uns mecanismes de relació harmònics?  Quan un vell paradigma es mor no es pot encarar el nou amb els mateixos encaixos psicològics i emocionals. Cal parar-se a reflexionar, baixar a l’origen i al concepte de les coses, intentar comprendre la nova pàgina del programa ,per a tal de tenir l’acció adequada. I entendre què està passant,  perquè ens trobem sobrepassats pels esdeveniments, i prendre consciencia de quins canvis hem de tenir en la nostre manera de viure la vida.

Perquè, al meu entendre, ara es tracta d’això: de com canviar uns paràmetres de percepció i de conducta vers la realitat pròpia i de l’entorn que està ensenyant mostres evidents d’esgotament encara que, per desgràcia, molta gent no ho vulgui veure. Encara que seguim fugint endavant pretenent estar sempre distrets d’allò que en realitat passa. És evident que la majoria de les vegades funcionem de forma molt egoista, actitud pròpia i natural potser  dels nens fins a tres anys, però que en els adults té unes conseqüències molt desequilibrants, a la llarga, per a un mateix i per al entorn. Actuem egoistament agafant-nos a les nostres propietats, siguin grans o petites, als nostres desitjos i il·lusions, -independentment de que aquests comportin un malbaratament d’energies i de recursos socials-, en definitiva, al nostre personatge, al que creiem que som, al que rendim totes les nostres forces. Aquesta actitud ens bloqueja i ens enquadra en un enfocament que tendeix a enquistar-nos, fins al punt que l’únic sentit de la nostra vida acaba sent allò que volem, que ens creiem que tenim i que de cap de les maneres volem perdre.

a